HE IS IN FASHION

L'últim bri de llum passa el relleu de la pluja a la foscor. Sembla com si els dies i les nits ploressin per buidar-se de tot el temps líquid que xopa les seves vint-i-quatre hores. Així que em cosiré les butxaques plenes de pedres per submergir-me en els llençols i ofegar-me de son. Però, abans que els ulls deixin de respirar les imatges d'aquesta habitació, pensaré en tu i en tots els somriures d’americana i pantaló. Per perdre la consciència entre les ratlles de la teva camisa.

AGREDOLÇA

Hi ha nits que esclaten a dins tots els fills que mai no bressolarem. Les dones som líquides, de color vermell. I agredolces.

VINT CÈNTIMS

Al mostrador de la benzinera, avui en dia per vint cèntims t'ofereixen una dosi de felicitat embolicada en paper al final d’un palet blanc. Per aquest mòdic preu pots recuperar uns minuts de preadolescència i tornar a imaginar que tots els petons d’amor que encara teníem per estrenar eren com aquells que es feien els actors de cine: llargs i apassionats. Per menys d’un euro, i durant el temps que dura el caramel, pots tornar a creure que la vida és de color de rosa, dolça i amb gust a maduixa. Fins que arribes al xiclet minúscul i barat i, al cap de poca estona, els records esdevenen insípids i durs com aquella massa que continues mastegant amb l'esperança que es torni a estovar. L’efecte Kojak s'esvaeix i tornes al teu present i a la seva realitat. Això sí, lleugerament millorat amb colorants, conservants i edulcorants.

ORIGAMI

Taques de sol al pany de paret i a la bugada de roba blanca. Doblego els pensaments que s’arrosseguen per aquesta tarda de mots que busquen paraules. Per art de papiroflèxia, els dono ales perquè puguin volar lluny de mi. Avui no trobo versos aliens on emmirallar-me i ja no sé escriure’n de propis: ha passat el temps i tots els poemes se m’han tornat aspres. Només tu pots tastar les petites racions de dolçor concentrada en estones de caramel. Tu ets l'únic a qui permeto llepar la pell dels meus sentiments.

JARDINS D'ASFALT

Com si visqués en una eterna tardor que no dóna treva, el calendari va perdent fulls igual que un arbre caduc. Escombrem els dies marcits i esgrogueïts d’abril per encetar-ne de nous, ben blancs i nets, que duen sota el braç ponts festius i primaveres. Maig comença a caminar amb matins de llum clara i tardes càlides que fonen el gris dels carrers. Tot passejant per les primeres hores d’aquest mes, m’adono que al seu pas floreixen para-sols i reflexos metàl·lics als xamfrans d’aquest immens jardí d’asfalt que, de vegades, se m’antulla Barcelona ciutat.

INVASIÓ SUBTIL

Sembla que s’avanci el cap de setmana però tan sols és un miratge. Un alto en el camí per abaixar el ritme i prendre aire abans de tornar a treballar demà. I et trobes fent dissabte un dijous. Estens la bugada sota el sol agraït que ja escalfa i trobes, infiltrats entre aquesta roba teva ja tan apamada, uns calçotets i un parell de mitjons. Somrius: ja fa dies que vas planxar una samarreta de ratlles, una camisa i uns texans que no són de la teva talla. Davant d’aquesta invasió subtil i permesa, decideixes inaugurar un calaix que albergui aquesta avançada de roba aliena. I, juntament amb el pot d’escuma d’afaitar i l’ampolla de colònia masculina que sobtadament han pres possessió de l’armariet del bany, esperarem plegats el moment en què el gros de l’exèrcit decideixi atacar en aquesta particular guerra. Si gosa fer-ho, és clar.

MOSSEGADES

A les acaballes del dia, quan es fa més evident el pes del cansament sobre les espatlles, la tristor surt de cacera. Sents la queixalada: el verí s'escampa, i cerques l'antídot contra les llàgrimes. Només calen cinquanta miligrams de diumenges i despertars. O comptar totes les maneres d'espolsar-nos la son de la pell. Però penses en nenes que neixeran demà i que nomenaran automàticament pares, avis i tiets. I te n'alegres per ells, mentre ressegueixes amb el dit les cicatrius de mossegades -antigues i recents- que a les acaballes del dia, quan es fa més evident el pes del cansament sobre les espatlles, sembla que tornin a fer mal.

TEMPS VERBALS

Bull l’arròs i les roques encara ploren nits i pluges. Voler escriure i no poder. Massa groc i blanc de margarida i paret. I pues de guitarra que cauen de les butxaques per recordar-me que no hi ets. Però que vas ser-hi, i que hi seràs. En aquest vespre d’aniversaris solitaris, et regalo tots els meus temps verbals, excepte els hipotètics i els condicionals.

CORPORACIÓN DERMOESTÉTICA

Mentre em menjo la tarda de diumenge entre galeta i galeta, m’adono que el sempitern hereu del regne de Beukelaer no envelleix, sinó que cada cop esdevé més atractiu amb el pas dels anys. I que jo ja fa temps que vaig deixar de mullar les galetes dins del got de llet. Benvinguda maduresa.

LA VIE EN MAUVE

La vida deixa de ser descolorida, transparent.

Si miro cap als costats.

PRONOMS I PERSONES

Arribes a la conclusió que la distància que hi ha entre els pronoms “tu”, “jo” i “nosaltres” es mesura en minuts. Vint, concretament, els dies en què la circulació és fluïda. Avui no hi ha trànsit però sí molts minuts per recórrer fins al proper cap de setmana de vint-i-quatre hores. Prens les tisores i talles cintes mètriques i busques de rellotge en un acte de rebel·lia inútil. Aquest vespre conjugues tots els verbs només en primera persona del singular. És l’única que et queda a la butxaca quan et sents tan sola.

PRONUNCIA'M

Viure és quelcom més que respirar. Però hi ha dies que només tenim temps per agafar aire i deixar-lo anar. Llavors arriba dissabte i no hi ets. Les seves esses creixen i es multipliquen, imposant un silenci estèril, blanc, anodí. Vine i omple’m el cos de mots.

SAFE

Et respiro en cada paraula. En cada pausa. Dins de cada text. De tant en tant torno a tu, al lloc on reposen plegats un passat en el qual jo encara no existia, un altre de més conegut i proper, i un present que està començant a envellir, gens aliè al pas del temps. De tant en tant torno a aquell indret on seràs. On eres. On ets, fet de la força dels propis pensaments. Càlid, distant, turmentat, proper. Tu.

I et respiro, rotund, omnipresent.

You make me feel safe.

MANDRA I ROMANÍ

El sol crida ben fort. Es descongelen els colors i els ulls es mullen de verds, blaus i grocs. Dibuixes il·lusions amb línies imaginàries i les omples de revolts. El dia ens esclata a les mans i s’esmicola en cases de poble, núvols d’abelles xerraires, poesia, llistes que esperen un tal Daniel i aire carregat d’ametllers florits. Diumenge és un gelat que es desfà en ones concèntriques de mandra i romaní.

TURN ME OFF

EFECTES SECUNDARIS

Sembla que es van descuidar les pessigolles en l'equipament de sèrie. O les vaig oblidar, juntament amb la infantesa, a la branca més alta d'algun arbre. De tant en tant, però, els símptomes: papallones a l'estómac i aquell riure fàcil i encomanadís. No sé mai del cert si són les pessigolles, que tornen de la teva mà, o si senzillament són els efectes secundaris de la teva exposició prolongada.

PEL QUE SÓC

És la dona que sóc quan sóc amb tu
el que de tu m’atrau.

Ni la teva mirada -brasa i roca-
ni l’enginy amb què abrives cada mot
ni la ferma proposta dels teus dits
abasten la mesura de tants somnis
com m’arrenques de llavis, mans i ulls.

T’estimo pel que sóc quan ets amb mi.

Cèlia Sànchez-Mústich, Temperatura humana

Absències no programades. Arrestos domiciliaris. Desterraments per ordre viral. L’enyor viatja amagat dins del fil telefònic, entre paraules salades que es dilueixen en silencis líquids amb remor de mar. Les ones parlen amb veu de vers, si les saps escoltar.

SPACE COWBOY

Des que tinc ús d’imaginació que he volgut ser astronauta. Intrèpida descobridora de nous mons, com Colom, Pizarro o Magallanes, però amb carnet de nau espacial. Enrolar-me en la marina sideral i travessar l’espai en qualitat de grumet. O fins i tot de polissona. Però el somni d’infantesa, en aterrar a la pista de la realitat, va perdre part del fuselatge i ara solco els mars de les transaccions comercials dins del buc d’una multinacional. Pirata sense pota de pal, amb vestit de ratlla diplomàtica, sabates de taló i bolígraf ben esmolat.

Diuen que les ones hertzianes es propaguen per l’espai exterior en busca de possibles receptors alienígenes àvids de serials i culebrons protagonitzats per nosaltres, els terrícoles. Així que aquells dies de locutora de ràdio en l’emissora d’un país petit van proporcionar a la meva veu un bitllet en primera classe amb destí al centre de les estrelles. I finalment viatjo, em desplaço per l’univers desmaterialitzada, amb l’essència barrejada entre els hits dels vuitanta. Pobres extraterrestres. Que Déu els agafi confessats.

RACIÓ DE VIDA

Amb cada pas, amb cada gest. Amb cada persona que passa pel costat mentre camino pel carrer, una imatge, una frase, una petita història concentrada en unes quantes paraules. No tinc temps per escriure-les, ni tan sols entrelligar-les. Només les penso, una a una. Separadament. Cadascun d’aquests exercicis de reflexió, per diminut que sigui, em proporciona un enorme plaer. Malgrat perdre la memòria de les imatges, de les frases, de les petites històries, de les paraules amb cada pas, amb cada gest. Fins que no queda res. I espero el son sabent-me neta, buida. Ampla, amb espai suficient per acumular pensaments. Perquè demà, de vida, me’n toca una mica més.

DAYS ARE NUMBERS

Trenta-un.
Tres.
Disset.
Cinc.
Vint-i-quatre.
Mil.

EATING WORDS

La casa fa pudor a buit. La foscor de la nit i la solitud d’aquestes quatre parets tacades del color de les mirades perdudes dibuixen un forat a l’estómac. El rau-rau de la gana em sedueix amb cants de sirena i males arts perquè devori totes les paraules amb oli i sal: sense recepta per cuinar monòlegs ni cap interlocutor a la vora, els mots em semblen inútils i absurds. Omplo el cistell de la compra d’ombres, ecos i fantasmes de sintagmes i fonemes. Ara que ningú em veu, ara que ningú m’escolta, em menjaré els propis pensaments en un acte de canibalisme intel·lectual.

DIRES Y DIRETES

Paraules apegaloses que s’adhereixen als dits, al palmell de les mans, a la memòria. Em fa l’efecte que les pàgines d’aquest llibre es van quedant en blanc a mesura que avanço per la selva apassionant de la seva lectura. Dins del cuc que lentament va corcant aquesta poma, em dirigeixo al centre de la diversió. Al bar diuen que hi ha dies en què aconseguir dibuixar un somriure és tota una aventura. Això diuen. I immediatament penso en tu, Indiana Jones.

VOT EN BLANC

Enceto una col·lecció de moixaines d’alabastre i paraules de porcellana. De pessics de tendresa inesperada i de becaines amb somnis d’ibuprofè. Però no canvio els cromos repetits i faig vaixells, avions i ocells amb les paperetes de propaganda electoral. Omplo les poselles de retalls de diumenges en pijama, de postals i polaroids d’una vida que sovint crec que no és meva i que me la prendran en qualsevol moment. És que de vegades penso que ser tan feliç no pot ser legal.

DIVIDED BY ZERO

Tinc el poder d'abaixar el volum del soroll del trànsit. I de donar un nom nou a cadascun dels carrers que travesso. No ordinary love. Ashes to ashes. Ava Adore.

CONJUNTS

Ella amaga un somriure dins l’amanida mentre ell s’entrebanca amb la cadira de la cuina. Ella. Ell. Unions, interseccions. Els caps de setmana, teoria de conjunts i diagrames de Venn.

(BAR)CELO(FA)NA

Matins de colors, flors i celofana. Les tardes passegen sobre camins desfets. Capturo imatges sense càmera, amb els ulls ben oberts i en silenci: no tinc prou paraules a les butxaques. La gran ciutat em mira i m'adono que ha deixat de ser gris.

CRÓNICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA

Quan els dies esdevinguin simples ponts que travessem per continuar vivint, quan les paraules i els sentiments es buidin de tot significat, quan res ja no tingui sentit, no hi haurà esma per continuar escrivint...

TANCAT

Es traspassa blog amb nombre raonable de visites.
Situat en una zona tranquil·la
i amb vistes a l'univers.
Raó: aquí

BE STILL MY BEATING HEART

... it would be better to be cool.

Rebaixes a Women’ Secret. La Miffy desperta mirades tendres i tota una invasió de renúncies íntimes, secretes. Transformacions. Rodoreda. “A la vida no hi ha temps per a tot...”

(TEMPS)

Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud i que pròxims
els teus ulls, quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.

Miquel Martí i Pol, Pensaments

16:03. EL PATIO DE MI CASA

Plou sense parar. Sense poder parar de pensar. A través de la finestra, sembla no haver-hi humitat. Tot té una capa de vernís ben brillant, com si fos nou, acabat d’estrenar. Com el primer paraigua del meu fill. Com la seva mirada, nova, sota la pluja.

STOP

Obro la bústia. Publicitat comercial, extractes de banc i un telegrama amb les paraules despentinades per la urgència. Saltant-se tots els stops, m’arriba una nova oportunitat. Ja puc tornar a recuperar la memòria de les setmanes. El sentit dels dies. La raó de ser de dilluns i diumenges. El perquè dels divendres. Ja tinc permís per escombrar la pols, els badalls, les teranyines. I tots els despertars anodins que s'estaven acumulant rere les portes.

HELP... PLEASE

Són dins meu, com tants altres. Formen part d’un teixit orgànic, viuen sota la pell o són simples punts en el mapa del cervell. Inherents a la meva infantesa, talment com la llet amb Nesquick o en Mazinger Z, van créixer en mi com un eco que es repetia els diumenges de xiruca i muntanya. Els nois de Liverpool van donar pas a les West End girls, que em van dur de la mà cap a una adolescència que s’iniciava en la foscor de les nits de divendres amb banda sonora de ràdio. Eren temps de descobriments, de còctels d’hormones, de canvis i dubtes. Més de vint anys després encara hi ha moments que torno a sentir-me perduda, i llavors els busco a dins. Perquè em retornin fugaçment la certesa i la innocència d’aquells dies. Help... please.