PASSOS DE BALL

it feels like nothing matters in a private universe


Estallan los globos de colores que había hinchado con la ilusión que contenía en sus pulmones, pinchados por la aguja invisible de la decepción. Desea con toda el alma desaparecer, diluirse como azúcar en su infusión para endulzar de alguna manera ese momento que le sabe amargo.

Les nits de desembre guardo una mica de Nadal en cada butxaca del calendari d’advent. Surto a atrapar els teus somnis amb un caçapapallones per classificar-los per colors al dia següent. I els inventariem, juntament amb les il·lusions, en aquella primera carta als Reis que aconsegueixes escriure tu sol.
Fi de la jornada laboral de nou a cinc. Tanco el meu armariet de vestuari després de desar-hi la disfressa d’inepte. Em poso l’abric, em col·loco el cervell al seu lloc. Torno a ser jo. De tornada a casa, m’aturo a mirar com unes quantes ovelles que es tenyeixen intencionadament d’un negre pseudointel·lectual formen una cua que serpenteja fins a la caixa del supermercat d’idees barates que hi ha a la cantonada. Obert vint-i-quatre hores tres-cents seixanta-cinc dies l’any. La gran oferta del dia: es venen a pes idees originals. Per la flaire que se sent des del carrer, hom diria que es tracta d’una partida defectuosa, en mal estat, però la pituïtària de la borregada no distingeix la ferum de corromput. El seu olfacte està més que acostumat a la pudor de la banalitat.
Se m’endormisca l’amor
entre els dits
mentre escric
amb la tinta de la nit,
en el blanc silenci del teu cos,
cal·ligrames sense paraules.
Ohne Wort.

La inèrcia d’una rutina absurda m’empenyia a continuar buscant-te per un camí llaurat de faltes d’ortografia i d’errades tipogràfiques. M’aturava a cada coma, a cada punt i seguit i, mentre durava la pausa, resseguia amb el dit la silueta de la teva imatge difusa que es dibuixava a contrallum sobre la paret blanca del pensament. Durant el viatge, de tant en tant ensopegava amb algun paràgraf escrit amb mala lletra però abillat amb una lucidesa absoluta, i devorava amb avidesa la brevetat de la seva lectura.

A mesura que avança aquest llarg dia de classe, vaig aprenent a prescindir de tot allò que sembla imprescindible i no ho és. A no necessitar més del necessari. A prendre el pols al present mirant de reüll el passat. A jugar a fet a amagar amb l’enyorança. A respirar-te en petites dosis. A no cremar-me els dits amb la imaginació. A saber esperar-te. A enganyar la impaciència amb jocs de paraules. A assaborir els moments com si fossin caramels. A fer-me gran sense deixar de ser una nena.

El Pensador, company virtual inseparable des que una servidora va començar a escriure el seu blog, m’encomana una feina senzilla:
Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.
El resultat de la tasca és aquest:
“Un home jove dorm a la planura
ocre a la vora i blava en llunyania.”
L’únic llibre que habita el meu escriptori en aquests moments és una edició una mica atrotinada de Poesies de Màrius Torres. Lectura obligatòria del darrer tema de Literatura Catalana Contemporània I. Un llibre que serà llegit per qüestions de feina, no per plaer, com tots els que han reposat –i reposaran– al costat del meu ordinador. El veritable plaer de llegir m’espera als vespres assegut a la tauleta de nit.

Passejar per la ciutat anònima de les mil i una cares de la mà càlida d’un amic i d’una conversa agradable.
Passejar entre la gent. Entre el vent d’una tardor tardana. Entre llibres orfes de poesia. Més tard, al tren, entre imatges delicioses de dones que llegeixen, alienes al perill que representen.
Passejar per carrers que em duen a casa i que tornen a esdevenir, com cada any, cementiris improvisats de milers de fulles que han perdut l’ànima. Miro les branques nues, despullades. Com les dels meus arbres. Aquells que creixen a la meva ment, que pinto sobre el paper i que esperen que algun dia arribi la primavera a la meva vida per deixar de somiar amb fulles de color verd.
Gemecs de pa amb vi i sucre.
Carícies de galeta.
Besos de cafè i xocolata.
Petites morts de magdalena.
Lentament.
Mossec a mossec.
Cargolats l’un en l’altre,
es mengen la tarda sencera.
Construeixo nits apilant els somnis que no somio, els que no recordo, els que s’envolen, els que es queden adherits a les parpelles, els que m’encenen el cos, els que passegen pel sostre de l’habitació, els que s’amaguen entre els llençols, els que em fan somriure, els que em deixen inquieta.
Un hospital d’una gran ciutat. Matinada de dilluns. Se senten crits i gemecs a les quatre sales de part. Tres nens i una nena. Fins aquí normalitat absoluta, tret del fet que tots han nascut amb un post-it enganxat al front amb una mena de missatge en clau, cadascun d’ells amb un de diferent: “No et casis mai!”, “No et moris sense tastar els peus de porc de Ca